El meu privilegi de blanca

La manifestació contra el racisme va ser aquest passat diuemenge, però les migrants continuen tancades perquè el racisme les continua tancant en gàbies estatals i intraestatals. Mentre, nosaltres continuem a l’esdevenir de la coberta d’una goleta amb sòl opac.

D’entrada a aquest article no vull fer cap tipus de BlackFace. Escric amb els meus blancs dits i el meu privilegi d’accedir a un ordinador, Internet, el temps necessari i un capital cultural que em permet saber utilitzar-ho. A aquest privilegi, a a occident, li diuen dret; que és a més universal, igual d’universal que ho va ser el sufragi masculí.

Deixem per un altre moment el fet que els universals esdevenen imposats amb l’imperialisme cultural. Siga com siga sempre s’imposen els universals que interessen: pareix que hi ha més interès per abordar allò que diuen “escletxa digital” que per universalitzar la jornada laboral. Llàstima que tenint les 6 hores lliures al dia que els hi permet la jornada laboral, durant la qual treballen amb el coltan del mòbil des d’on em llegeixes i de l’ordinador des d’on jo escric, no les puguen aprofitar per accedir a Internet.

El dilluns passat, quan la tancada de migrants a l’antiga Escola Massana feia un mes, el sociòleg Ramón Grosfoguel explicava que no és el mateix l’explotació a la “zona del ser” que a la “zona del no ser” i afegia, “també hi ha zones de no ser a Barcelona”. Aquí a alguna d’aquestes també li podríem dir zona Franca

A l’Estat Espanyol les migrants no treballen amb coltan. Però es veuen obligades a treballar sense contracte i com que són il·legals no poden reclamar un contracte —quina paradoxa que necessiten contracte per aconseguir els papers!— . Amb la precarietat es difícil accedir a un contracte; però la precarietat no hi és, es crea i, per tant, té un subjecte. S’acaben d’aprovar uns pressupostos que posterguen fins el 2023 drets per les treballadores de la llar; recordem que les migrants també treballen netejant les nostres cases. 

A per les migrants sovint sobreviure és delicte, com passa amb els manters. I massa sovint és impossible, quan les zones del no ser són delimitades per fronteres i pilotes de goma i quan tantes altres causes més arxivades. En canvi, el meu privilegi de blanca em permet tenir uns drets bàsics sense l’exigència de que siga una heroïna, i només sent humana, a vegades, és suficient.

Gosfroguel explicava a la tancada que la moneda de la racialització té dues cares, la dels subjectes racialitzats negativament i la dels subjectes racialitzats positivament. Per mi serà menys probable ser víctima de tracta, serà més difícil ser esclava —tot un exercici matemàtic: la dificultat pot variar en funció de la precarietat a que m’haja empès aquest sistema—. Perquè l’esclavitud mai va ser abolida del tot; l’esclavitud en femení continua sota la catifa del PIB fent-lo volar, potser fins el 2.5% segons M.Rajoy. La moneda de la racialització ve a ser això: per elles serà difícil ser lliures, i per ell (en plural), l’home blanc heterosexual, serà un dret accedir als seus (en singular) plaers. 

En comptes de regalar-los unes ulleres a l’estil influencer, podríem posar-nos-en unes, perquè no, també a l’estil influencer ara que s’estila posar-se ulleres per veure allò que és obvi—. Unes ulleres que ens permeten veure a algú humà més, encara que no siga espanyol; que ens permeten veure que la llei d’accés universal a la sanitat ha estat suspesa pel Constitucional; que Espanya bat el seu record de venda d’armes i que entre els principals compradors es troben països democràtics exemplars com Alemanya, el Regne Unit, França o Itàlia.

Estaria també bé recordar que Manuel Valls, possible candidat a l’alcaldia a Barcelona per Ciutadans, es va encarregar de l’expulsió dels gitanos de París. Just per la seua opacitat estaria bé mirar-se els CIE’s per poder perdre’ls de vista ja. No hauríem d’oblidar que la «nostra policia» és racista, perquè el racisme és institucional i s’ha permès també a les institucions catalanes. I per últim podríem re-pensar que va passar l’1 d’Octubre: “això que va viure Catalunya l’1 d’octubre és una cosa que els migrants viuen diàriament”.

Deia Gesfoguel durant el debat que com a persones migrades necessiten construir “blancs decolonials”. Tenim responsabilitat: els nostres privilegis sustenten la seua opressió. Eximir-se de la culpa amb un “jo no” no és suficientLa nostra responsabilitat va encara més enllà del «Welcome Refugees». Ens hem de fer càrrec de la nostra responsabilitat en la lluita, la lluita antimperialista és una de les que més pesa. 

El sociòleg explicava que el subjecte polític és el més oprimit, i deia “la gravetat és la prioritat”. La gravetat no ha deixat de ser-hi passat el diumenge, i no ho deixarà de ser fins que el racisme les deixe lliures. 

´

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s